03 d’agost 2021

COM SITUAR VISUALMENT LA POSICIÓ D’UN CALADOR DE PESCA


Aquest estiu vaig fer una llarga passejada per la platja caminant per la vora de l’aigua i quan vaig creure que ja havia arribat el moment de donar mitja volta per tornar vaig continuar un trosset més fins trobar un punt de referència fàcil de recordar. En una platja llarga amb un ample sorral com el que s’estén entre el riu Llobregat i el massís del Garraf a vegades és difícil trobar-ne; sobretot a l’estiu quan és plena de banyistes i ombrel·les multicolors. Quants pares no es deuen haver angoixat quan en un instant de distracció han perdut momentàniament de vista el seus fills entre la multitud?

Doncs bé! per situar la posició em vaig fixar en el perfil de l’escultura que simula una aleta de tauró i que es troba al final del passeig de Gavà que condueix cap a la platja i la vaig alinear visualment amb la bola de radar que hi ha al cim del massís del Garraf. Així si un altre dia feia el mateix passeig en arribar al lloc en que la meva visual coincideix amb els dos punts citats sabré on havia arribat l’anterior vegada.



Observeu en el dibuix que la posició ve donada pel punt d’intersecció de dues rectes; suposant rectilínia la vora de l’aigua i, per simplificar, no tenint en compte el desplaçament de la línia de costa degut a la marea

Fins aquí el mètode és perfectament vàlid. Però i si en comptes de seguir un camí recte i ferm ho hagués fet navegant en una barca a prop de la costa? Podria també situar una posició exacte? Perquè en el mar no hi ha camins definits, tot és fluid...! i els pescadors com s’ho fan per trobar la posició del calador on, per experiència, saben que tindran bona pesca? [1]

Doncs d’una manera molt semblant; cercant també la intersecció de dues rectes amb la diferència que aquesta vegada la segona no és un camí rectilini sinó que és una alineació feta amb uns altres dos punts significatius de la costa, el que ells en diuen «senyes» [2] de tal manera que amb les dues alineacions situen amb exactitud la posició del calador.



Per saber-ne més consulteu: El mar és un desert d’aigua on cal orientar-se; del Museu de la pesca de Palamós: https://museudelapesca.org/docs/unitats/matematiques/activitat_1.pdf  


[1] Cal aclarir que actualment això fa referència als petits pescadors, diguem-ne artesanals. Els grans vaixells de pesca utilitzen el modern Sistema de Posició Global (els GPS per les seves sigles en anglès) amb un marge d'error molt petit.

[2] El nom del Montseny ve del llatí: «Montis Signi» (Mont Senya) prova que per als navegants de l'antiga Roma era una important senya quan l’avistaven des del mar.


17 de juliol 2021

VAIXELLS MARÍTIMS AMB RODES DE PALETES?

El vaixell de paletes "Natchez". Riu Mississipí al seu pas per Nova Orleans 
Imatge de Domini Públic cedida per Justin Watt

Sempre havia pensat, erròniament ara ho veig, que els vaixells amb rodes de paletes eren propis de la navegació fluvial o d’aigües interiors on no s’experimenten grans onatges. Sense cap mena de dubte en això m’han hagut d'influir les imatges d’aquestes embarcacions navegant rius o llacs. Qui no recorda, per exemple, els grans vaixells fluvials del Mississipí amb una gran roda a popa? I els petits vaixells turístics de vapor i amb rodes laterals navegant per idíl·lics llacs Suïssos?

En el magnífic llibre "Una història de la nàutica a Mallorca", Bernat Oliver ens parla de la gloriosa marina de vela Mallorquina, de principis del segle XIX, formada per Xabecs, Pailebots i Grans Llaüts (l’equivalent a les Barques de Mitjana a Catalunya) com del principal mitjà de transport de mercaderies entre illes, amb la península i més enllà fins a terres de la Provença i descriu aquest segle com a fatal per aquests grans velers ja que l’adveniment de les noves màquines de vapor van trasbalsar-ho tot i, a poc a poc, van ser desplaçats per la navegació a vapor; al principi de forma tímida i coexistint amb la vela ja que aquest primers motors s’espatllaven sovint, no eren gaire fiables, i en cas d’avaria la força del vent era l’única salvació possible.

"El Mallorquín", recreació en aquarel·la de Ramon Sampol Isern
Del blog: Fotos antiguas de Mallorca
La qüestió és que vaig descobrir, confesso que amb sorpresa, que aquest primers vapors marítims eren impulsats per rodes de paletes i, a tall d’exemple, cita un dels més populars d’aquella època, el Mallorquín; construït en una drassana d’Escòcia equipava una gran xemeneia i s’impulsava amb dues grans rodes de paletes laterals que a mar oberta originaven enutjoses sacsejades. En aquest vapor van viatjar Frédéric Chopin i George Sand en el seu viatge (de 1837) a Mallorca, tal com relata l’escriptora en el seu llibre «Un hiver à Majorque». D’aquest vaixell se’n va fer després una rèplica, el Barcelonés, construït a Blanes; ambdós unien setmanalment els ports de Barcelona i Palma transportant passatgers, la valisa de correus i sobretot exportant el famós porc negre mallorquí cap la Península.

Els avenços posteriors dels motors d’explosió, adverteix l’autor, va ser el cop de gràcia definitiu que va rematar la substitució de la flota velera mallorquina.


Bibliografia: 
- "Una Història de la Nàutica a Mallorca. A bord del bot Mallorquí Callao" de Bernat Oliver Font ; Documenta Balear, edició de maig de 2018; ISBN: 978-84-17113-20-9
- "Un hivern a Mallorca de George Sand, traducció al català de Marta Bes Oliva ; Edicions 62, col·lecció Lectura Plus ; 2009 ISBN 9788429763379.

 


06 de juliol 2021

EXPERIMENTANT AMB RESINA DE POLIÉSTER


No fa gaires dies vaig començar a muntar una maqueta de barca amb vela llatina; concretament el kit de Disarmodel anomenat: Adriana. Almejera del Mediterráneo.

Tot i ser una maqueta estàtica, i no voler apartar-me del guió, un cop vaig haver construït el buc em va passar pel magí experimentar la forma d’impermeabilitzar-lo amb Resina de Polièster; cosa que sempre m’havia semblat un repte complicat especialment si, com és el meu cas, es viu en un pis de ciutat sense accés a cap espai ventilat als quatre vents. Però tot i aquest seriós inconvenient vaig decidir tirar endavant l’experiment amb la intenció d’aprendre aquesta tècnica amb la vista posada en futurs models navegables.

Com que en aquesta ocasió no es tractava de proporcionar resistència al buc sinó que simplement el volia impermeabilitzar, vaig fer cas del consell del meu amic Joan de no aplicar-hi fibra de vidre (a més, no em volia complicar gaire la vida en aquesta primera etapa) sinó que únicament pintaria a pinzell les superfícies interiors i exteriors.

Tauleta amb la barca i els estris preparats
Foto: Ramon Moliner. Estiu de 2021
Després vaig consultar els apunts que havia pres en ocasió del magnífic taller que ens havia ofert el company Toni als consocis de «Chapucensis» i em vaig fer una llista amb el material que hauria de menester i que us detallo a continuació: Resina de Polièster. Catalitzador. Acetona del 99,5% (per netejar). Balança de cuina amb graduació d’un gram. Mascareta amb filtre. Guants de nitril (que em van dir que resistien bé l’acetona). Ulleres protectores i tota la resta d’andròmines que podeu veure a la fotografia.

La proporció entre Catalitzador i resina és de 20 grams de Catalitzador per cada quilogram de Resina; o sigui una proporció en pes del 2%. Com que vaig suposar que necessitaria uns 50g per pintar el buc (per dintre i per fora) vaig calcular que per 50g de Resina em caldria 1g de Catalitzador (total de la mescla: 51g). Com podeu suposar mesurar un pes d’1g amb una balança de poca precisió no és una cosa trivial i per agafar la deguda habilitat vaig fer pràctiques prèvies pesant aigua.

Quan ja em va semblar que havia agafat la deguda destresa vaig decidir que havia arribat el moment de posar fil a l’agulla. Vaig situar una tauleta a la galeria de casa on hi vaig obrir portes i finestres per tal d’obtenir la màxima ventilació. Vaig situar damunt la tauleta tots els estris que em farien falta, em vaig equipar amb tot l’equip de protecció personal (ulleres, mascareta, guants) i vaig començar....

Les primeres dificultats van aparèixer en fer les mesures: La resina té una consistència viscosa (com la mel però no tant) i en agafar-la del pot amb un cullerot els regalims eren inevitables, sort que tenia a prop un drap vell per escurar-los; a més, vaig sobrepassar una mica els 50 grams i en no poder tirar enrere ho vaig deixar estar. Però la complicació màxima va venir en mesurar el catalitzador; com que el flascó tenia un petit broquet el vaig fer servir de comptagotes, l'anava tirant gota-a-gota tot esperant que la bàscula marqués el gram que necessitava, però la bàscula no em feia ni cas... desconfiat vaig treure el got amb la mescla i en tornar-lo a pesar... ara sí! Ara marcava dos grams més; o sigui que m’havia passat tant en la resina com en el catalitzador, vaja...! comencem bé...! vaig pensar.  [1]

Buc de la barca pintat amb la Resina de Polièster
Foto: Ramon Moliner. Estiu de 2021 

Un cop la mescla feta (no gaire exacte com veieu) la vaig remenar amb el mànec d’una cullereta de fusta (de les de pícnic) i un cop ben homogènia vaig pintar tot el buc a pinzell; els regalims no cessaven però amb el drap vell els anava eixugant. Finalment ho vaig deixar assecar durant 2 dies.



Prova d'estanquitat. Flota! No fa aigües!
Foto: Ramon Moliner. Estiu de 2021


Fins aquí la pintura, ara tocava fer la prova d’estanquitat. Vaig preparar la banyera de casa i amb gran expectació vaig ficar-l’hi la barca: Sí...! Flotava i no feia aigües! un èxit...!  




[1] Vaig deduir que en ser una balança electrònica devia tenir un umbral mínim de detecció i que en ser el pes d’una gota molt inferior al gram no el detectava i calia fer un pes de, com a mínim, un gram per a que fos sensible. Conclusió: en una pròxima ocasió usaré un mini cullerot (d’uns 1,25 ml) per mesurar 1g de catalitzador i en tirar-lo tot sencer (no gota-a-gota) espero que ho detecti i marqui el sobrepès d’1g adequadament.


18 de juny 2021

EL DERELICTE "BARCELONETA I"     

 

Derelicte del vaixell medieval Barceloneta I exposat al MUHBA
Foto: JosepBC, Viquipédia, Creative Common
s


A principis d’aquest mes de juny vaig anar a visitar l’exposició, organitzada pel Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), sobre la troballa arqueològica del derelicte "Barceloneta I"; vaixell enfonsat als voltants de 1439 i descobert recentment en excavar terrenys pròxims a l’antiga estació de rodalies (annexa a l’Estació de França), al barri de la Barceloneta.


Una cosa que molts Barcelonins, com jo, no ens imaginaven és què a l’edat mitjana Barcelona no tenia port, de fet les primeres obres van començar el 1477, i els vaixells fondejaven en la zona protegida per la barra de sorra que formava la desembocadura del riu Besòs, barra que anomenaven "les Tasques". Doncs bé, l’esmentat vaixell va trobar-se colgat per les sorres d’aquesta zona de la ciutat. Què li va passar? Es va enfonsar? Va embarrancar i com que era molt vell el van abandonar?  

Inici de la construcció del port artificial de Barcelona, l'any 1477
Reproducció del document exposat al MUHBA
Foto; Ramon Moliner, juny de 2021

Els Serveis d’Arqueologia i Patrimoni de la Ciutat van estudiar les restes d’aquest derelicte i les conclusions que n’han tret són que es tracta d’un vaixell de transport de mercaderies de construcció tinglada (o de folre primer) típicament Atlàntica; sistema que consistia en cavalcar cada tauló del folre amb el següent (com si fossin les teules d’una casa) i posteriorment s’hi col·locaven les quadernes per reforçar el buc, aconseguint l’estanquitat amb molses col·locades en les zones de superposició. Aquest sistema és totalment diferent del Mediterrani (o d’esquelet) en que primer es col·loquen les quadernes i després se n’ajusta el folre amb el taulons a topar l’un amb l’altre i estanquitzant les petites escletxes ataconant-hi estopes untades amb quitrà, o calafat.


Maqueta del Barceloneta I a escala 1/20, exposada al MUHBA
Foto: Ramon Moliner, juny de 2021


Doncs bé, analitzant les restes de fusta i molses s’ha pogut deduir que la seva procedència és probablement d’origen Basc o Cantàbric. Conèixer això és d’una extraordinària importància perquè demostra que a l’edat mitjana Barcelona no solament comerciava majoritàriament al Mediterrani, com principalment es creia, sinó que també ho feia amb ports de l'àrea Atlàntica.


 


Per saber-ne més us recomano consulteu l’enllaç: Barcelona, port Mediterrani entre oceans. El testimoni del vaixell Barceloneta I ; llibret de Sala editat pel MUHBA.

I si realment voleu xalar de veritat tot gaudint d’una visita virtual interactiva al Port de Barcelona i la seva relació històrica amb la ciutat;  no us perdeu: El Port, la porta oberta a Barcelona. El testimoni del derelicte Barceloneta I


09 de juny 2021

INTRODUCCIÓ. O EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

 

El nostre planeta blau vist des de
la Lluna durant la missió Apollo 8
(Nit de Nadal de 1968)
Foto: Wikipedia. Public Domain
Doncs sí... al final m'he tornat a decidir a fer un altre blog i aquesta vegada sobre la meva nova afició al modelisme naval on hi aniré penjant les meves experiències en la construcció de petits vaixells, tant maquetes com navegables, tant acabats i reeixits com a mig fer o en fase de proves. En definitiva vull parlar de tots aquells aspectes que tenen a veure amb el dia a dia de la petita drassana d’un aprenent a mestra d’aixa aficionat a construir models reduïts de vaixells. No vull deixar de banda, però, tots aquells altres aspectes que tenen a veure amb les aigües del nostre planeta blau tan amenaçat per tota mena de plàstics i deixalles...!, de les navegacions i exploracions històriques i de les persones que les van fer possibles, de tota mena de vaixells i formes constructives. I...ai las! de guerres i traïcions, de pirates i corsaris; sense oblidar els llibres i els audiovisuals. Si n'hi ha de temes per parlar! 




El HMS Beagle. Kit de OcCre
Foto: Ramon Moliner, hivern 2020
Però de que em ve aquesta nova afició? permeteu-me que us ho expliqui breument: la cosa es va originar a ran de la meva participació en el taller que sobre aquest tema es va organitzat al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants, de Barcelona; la realització del qual va corre a càrrec de OcCre, essent-ne monitor Enric Mascaró, i en el qual es tractava de construir el kit del HMS Beagle (de l’esmentat fabricant); l’històric vaixell en el qual es va embarcar Darwin com a geògraf i naturalista amb la missió de cartografiar i estudiar noves terres desconegudes. El viatge al voltant del món va durar tres anys i de les seves observacions va sorgir l’Origen de les Espècies tractat de la historia evolutiva dels ésser vius que ha esdevingut un dels llibres cabdals de la història de la ciència. Haig de confessar què amb l’adveniment de la pandèmia del coronavirus (l’anomenat Covid-19) poc abans del començament de la primavera del 2020, tot va quedar estroncat. Vaig fer el buc, però en arribar al complicat velam d’un vaixell del segle XVIII el vaig deixar aparcat per més endavant. 

El HMS Beagle a mig fer
Foto: Ramon Moliner, hivern 2020
Cal dir que mentrestant vaig fer coneixença dels amics de «Chapucencis», associació de modelisme naval de Barcelona, i gracies a les seves tertúlies em va venir la idea de fer un vaixell de vela navegable. El company Toni Leánez va ser el promotor que em va acabar d’engrescar i en passar-me els plànols i la guia de construcció del veler de iniciació «Palo de Agua» de Fredo Volimer ja no vaig tenir aturador. 


Posteriorment l’amic de la família, Joan Montesinos, gran aficionat a l'aeromodelisme, al modelisme naval i conegut organitzador de les trobades de modelistes navals del «Pla de Santa Maria» ha sigut l’autèntic mentor que m’ha guiat en la seva construcció. Al seu taller de Rodonyà vam confeccionar les veles, vam fondre el plom per fer el llast de l’orsa, em va fer donació d’un equip complet de radio control i em va orientar en la no menys dificultosa tasca de la pintura.

El Sírius en el dic sec
i abans de proves
Foto: Ramon Moliner
Primavera de 2021


Un cop engegada la construcció del veler, una de les primeres coses que em van venir al cap va ser considerar que li havia de donar un nom; perquè tots els vaixells en tenen un, de nom... i el meu no podia ser menys. Així que la primera cosa que vaig fer és assignar-li-ho en previsió del futur bateig oficial en el moment solemne d’avarar-lo a l’aigua i de la seva primera navegació, i com que vaig començar a construir-lo quan les constel·lacions d’hivern senyorejaven les nits celestials, li vaig posar per nom: SÍRIUS en honor a l’estel més brillant d’aquesta estació de l’any