LA MEDITERRANIA. UN MAR HISTÒRICAMENT ASSOTAT PER LA PIRATERIA

El número 7 de la revista «Argo» editada l’estiu de 2021 pel Museu Marítim de Barcelona està especialment dedicat al retorn de la Vela Llatina; configuració vèlica que havia quedat arraconada a partir de la segona meitat del segle XX substituïda per veles de tipus àuric i, sobretot, per l’èxit esclatant de la navegació a motor. La vela llatina havia estat fins llavors la tradicional de la Mediterrània, i de més enllà .... El seu èxit es devia a que permetia cenyir millor els vents contraris que les veles quadres i, doncs, estava molt ben adaptada per a navegar en aquest «mar nostre entre terres» en que els vents, per efecte de les valls i muntanyes de l’accidentada orografia de les seves costes són extremadament canviants d’un moment a l’altre del dia i de la nit.

L’article de Giovanni Panella, en l’esmentada revista, em va cridar l’atenció per una cosa que sovint ens passa desapercebuda a la majoria de la gent d’avui en dia i és què durant ben bé quatre segles, des de les darreries de l’edat mitjana fins ben entrat el segle XIX el Mare Nostrum es va veure assotat per la pirateria d’origen turc i barbaresc amb conseqüències catastròfiques per a la navegació comercial. L’autor ens fa saber que els mariners estaven esporuguits només de pensar que podien ser atacats, capturats i esdevenir esclaus i, l’encara pitjor, haver d’acabar els seus dies remant. Tan és així que les rutes comercials sempre es feien a prop de la costa per tal de poder fugir a corre-cuita en cas d’albirar naus perilloses; raó per la qual era molt important tenir vaixells amb els quals poder escapar, a tot drap, de la persecució i la vela llatina era, en això, la més adequada. Era tal el terror que els dominava que en  ocasions, si no es veien capaços de poder fugir airosament, preferien abandonar el vaixell i escapolir-se en el bot auxiliar.

Però no solament la navegació se’n veia afectada, també les poblacions costaneres eren sovint víctimes de les furioses ràtzies que les saquejaven a sang i foc; de tal manera que el pobles es bastien amagats de la vista des del mar. Un exemple claríssim el tenim al Maresme on cada poble té el seu equivalent de mar i de muntanya; com a mostra podem citar: Vilassar de Mar i de Dalt, Arenys de Mar i de Munt, etc.. ¿Algú pot imaginar-se, ni que sigui per un moment... la por terrorífica de la gent quan des de les torres de guaita (n’hi havia una a cada poble de la costa vigilant el mar nit i dia) el vigia albirava les perilloses naus i alertava la població tot cridant: «Hi ha moros a la costa !!!» per tal d’organitzar la defensa de la vil·la i alhora per a que poguessin refugiar-se en llocs segurs la població anciana, la infantil i la més vulnerable?

Encara que ens costi d’entendre cal considerar que els saquejos no eren fets esporàdics sinó què, tal com ens diu l’autor, eren estructurals, una mena de guerra no declarada on també s’hi barrejaven les diferències religioses entre el cristianisme i l'islam. Eren el medi de subsistència dels països de Barbaria i del Nord d’Àfrica i encara que les monarquies i governs de l'època concedissin Patents de Cors per combatre’ls no es pogué eradicar fins que França no va colonitzar la costa africana d'Algèria. Mentre això no va esdevenir-se els fidels cristians van fundar l’ordre religiosa dels Mercedaris, sota la invocació de la Mare de Deu de la Mercè, la que posteriorment va ser instituïda com a patrona de Barcelona. Tenia per missió la redempció dels captius per als qual calia pagar quantiosíssimes quantitats de diners pel seu rescat i, es clar! Això era una dificultat insalvable per a la gent pobra sense recursos econòmics.

Per l’autor tot això explica la diferent evolució en les tècniques de construcció naval del Mediterrani en relació amb les de l’Atlàntic. Al Mediterrani calien vaixells que poguessin superar fàcilment els sobtats canvis de vent, i les veles de tall, com la Llatina, al Terç, etc. eren les més adients per navegar veloçment en aquestes condicions, fins i tot gairebé a contravent; cosa que era forçosament complementada amb la força dels rems quan les calmes estivals sovint immobilitzaven l’aire. Sempre, doncs, amb la vista posada en una defensa basada en la fugida ràpida del perill. Per aquesta raó van sobreviure, fins a les darreries del segle XIX, les Galeres, per exemple, quan a l’Atlàntic ja eren una verdadera antigalla.

Bibliografia: Vela Latina. Associazione culturale Storie di Barche. Giovanni Panella et al.